i per això es va donar uns dies de descans.
La setmana havia començat genial. L'arribada a una-altre-però-diferent gran ciutat havia estat un prodigi de facilitats que ni tant sols la dona més optimista del món hauria pronosticat. El dijous arribà la Crisi.
(Una paraula que no era dolenta, sinò grega, i significa Canvi, sense connotacions positives ni negatives, tot i que la gent en fa una desgràcia dels canvis, creient que seran a pitjor perquè ataquen la seva "estabilitat"...)
La Crisi, deiem, la provocà un d'aquells Monstres que creiem deixar enrera i descobrim inevitablement, una vegada rera l'altra, que viuen en nosaltres.
Ells odien els canvis. Quan succeeixen coses noves, diferents, múltiples... es perden. S'espanten! Us imagineu un monstre espantat? Amagant-se, incapaç de fer mal a ningú i desitjant que tot torni a ser com abans?
Bé, doncs el nostre amic va oblidar aquesta Llei i, sense adonar-se va fer tot el contrari:
- Va dormir molt i va somiar poc
- No va menjar el que li venia de gust sinò el que era senzill de fer
- No va fer, com és habitual en ell, cap broma a les seves companyes
- i no va sortir de casa
Al despertar dijous, el Monstre havia menjat un munt. S'havia alimentat de la seva melangia. Del seu tedi. Del seu avorriment narcotitzant, empalagós i trist.
El Monstre s'havia fet molt gros i s'havia assegut damunt del pobre noi. No el va deixar llevar-se del llit. Aquell dia el nostre amic no va menjar. No va dormir. No es va llevar.
I el mirava allà, damunt seu, i tractava de recordar quin d'Ells era, perquè n'hi han un munt i cadascú té els seus. Aleshores, després de fer un descans i recordar un poema de memòria, xiular una cançoneta i pensar en Ella, una bombeta d'aquelles que il.luminen tant i gasten tant poc es va encendre en el seu cap, i va il.luminar la seva mirada i el va reconèixer.
Jou, jou, jou!!! Ja tenia mitja batalla guanyada!
Va decidir fer-se el mort durant unes hores, amb la mirada perduda mirant al sostre com si estigués inconscient i, quan Ell es va despistar i va tancar un dels seus milions d'ulls, aleshores, va donar un cop de cintura (ai, si alguna de les seves ex-xicotes hagués vist amb quina força...!) i el va llençar contra la finestra que, per sort, estava oberta.
Quan, amb gran esforç, es va poder aixecar i mirar al carrer... només quedava un bassal que qualsevol altra persona hauria confós amb un pixum de gos. Només ell sabia que havia guanyat una altra vegada. Que Ell, com tots els Altres, seguiria viu en algun lloc, esperant que s'apoltronés. Que la Guerra era diària i que, si un altre dia les seves forces estiguessin debilitades per una d'aquelles quee passen sense que un les controli, com ara la pluja, les hormones, el temps, les paranoies o els eclipsis... quan això passés, un bon post l'ajudarien a seguir endavant, a no trobar-se desvalgut i l'abast dels Monstres.
P.D. Aqui us deixo un parell de fotos que va fer el meu amic quan va conseguir véncer el monstre. La primera és un home abatut per un d'Ells i la segona és aquest mateix vencent-Lo.
La setmana havia començat genial. L'arribada a una-altre-però-diferent gran ciutat havia estat un prodigi de facilitats que ni tant sols la dona més optimista del món hauria pronosticat. El dijous arribà la Crisi.
(Una paraula que no era dolenta, sinò grega, i significa Canvi, sense connotacions positives ni negatives, tot i que la gent en fa una desgràcia dels canvis, creient que seran a pitjor perquè ataquen la seva "estabilitat"...)
La Crisi, deiem, la provocà un d'aquells Monstres que creiem deixar enrera i descobrim inevitablement, una vegada rera l'altra, que viuen en nosaltres.
Ells odien els canvis. Quan succeeixen coses noves, diferents, múltiples... es perden. S'espanten! Us imagineu un monstre espantat? Amagant-se, incapaç de fer mal a ningú i desitjant que tot torni a ser com abans?
Bé, doncs el nostre amic va oblidar aquesta Llei i, sense adonar-se va fer tot el contrari:
- Va dormir molt i va somiar poc
- No va menjar el que li venia de gust sinò el que era senzill de fer
- No va fer, com és habitual en ell, cap broma a les seves companyes
- i no va sortir de casa
Al despertar dijous, el Monstre havia menjat un munt. S'havia alimentat de la seva melangia. Del seu tedi. Del seu avorriment narcotitzant, empalagós i trist.
El Monstre s'havia fet molt gros i s'havia assegut damunt del pobre noi. No el va deixar llevar-se del llit. Aquell dia el nostre amic no va menjar. No va dormir. No es va llevar.
I el mirava allà, damunt seu, i tractava de recordar quin d'Ells era, perquè n'hi han un munt i cadascú té els seus. Aleshores, després de fer un descans i recordar un poema de memòria, xiular una cançoneta i pensar en Ella, una bombeta d'aquelles que il.luminen tant i gasten tant poc es va encendre en el seu cap, i va il.luminar la seva mirada i el va reconèixer.
Jou, jou, jou!!! Ja tenia mitja batalla guanyada!
Va decidir fer-se el mort durant unes hores, amb la mirada perduda mirant al sostre com si estigués inconscient i, quan Ell es va despistar i va tancar un dels seus milions d'ulls, aleshores, va donar un cop de cintura (ai, si alguna de les seves ex-xicotes hagués vist amb quina força...!) i el va llençar contra la finestra que, per sort, estava oberta.
Quan, amb gran esforç, es va poder aixecar i mirar al carrer... només quedava un bassal que qualsevol altra persona hauria confós amb un pixum de gos. Només ell sabia que havia guanyat una altra vegada. Que Ell, com tots els Altres, seguiria viu en algun lloc, esperant que s'apoltronés. Que la Guerra era diària i que, si un altre dia les seves forces estiguessin debilitades per una d'aquelles quee passen sense que un les controli, com ara la pluja, les hormones, el temps, les paranoies o els eclipsis... quan això passés, un bon post l'ajudarien a seguir endavant, a no trobar-se desvalgut i l'abast dels Monstres.
P.D. Aqui us deixo un parell de fotos que va fer el meu amic quan va conseguir véncer el monstre. La primera és un home abatut per un d'Ells i la segona és aquest mateix vencent-Lo.
No comments:
Post a Comment