El fi i la fi

Deia Albert Einstein que una persona intel·ligent soluciona problemes, una sàvia els evita. Deu ser la frustració de no haver nascut sàvia, suposo, el que fa que tanta gent s'esforci per aconseguir que els demés la considerin intel·ligent. Una forma força vulgar de semblar intel·ligent és estudiar. Incapaços d'evitar els problemes, és fàcil creure que estudiant aprendrem a solucionar-los quan ens assaltin. Cert que alguna cosa s'aprèn a l'escola però, com a la consulta del psicòleg, és probable que surtis d'ella amb problemes nous, desconeguts i molt més terribles dels que tenies abans d'entrar-hi.
Mark Twain recomanava evitar que l'escola(rització) interferís en l' educació.

Penso en això, ho sé, perquè demà començo la primera classe de la ultima assignatura que em queda per acabar la carrera. ¿O hauria de dir “una” carrera? ¿Va ser bona idea estudiar? ¿Ho seria estudiar més? ¿Fins quan? ¿Fins on? Mira que he llegit i llegit... i res: segueixo agafant els camins més llargs, perdent-me en carrerons, fent de les dreceres petits laberints personals i intransferibles. Mirant enrere (cosa estúpida i perillosa quan un segueix avançant a través d'un camí ple d'obstacles) puc comprendre que la meva època d'estudiant podria haver acabat fa temps, com també pot no acabar-se mai... És probable que aquesta nit torni a somiar que Amado Nervo em convenç un cop més que, fins ara, he estat l'arquietcte del meu propi destí; i si extraje la miel o la hiel de las cosas, fue porque en ellas puse hiel o hieles sabrosas: cuando planté rosales, coseché siempre rosas.

¿A on vull anar a parar? Suposo que a dir als intel.ligent que si són descoberts procurin negar l'evidència. Als savis la meva sincera i egoista enveja. I a mi mateix... no sé, digues-m'ho tu.

Bon dia

Escriu Dostoyevski que hay encuentros, hasta con personas desconocidas, que nos interesan desde la primera mirada, así, de repente, aun antes de pronunciar la primera palabra (Crimen y Castigo, Castalia, p.30.
Hi he pensat sovint, aquest cap de setmana, mentre l'Eli-chan cuinava el pollastre al forn o decidíem de quin color pintariem la bicicleta que ens ha obsequiat l'Ajuntament de Barcelona.

Aquest any em quedo a Barcelona tot el curs. Com sempre començaré amb ganes a escriure al blog i, vés a saber, potser aquest cop triga menys en defallir la il.lusió d'escriure'l.

L'estiu? M'ha posat contra les cordes i jo m'hi he arrepenjat per gaudir-ne. Supòs que alguna cosa vaig aprendre de Muhammad Alí en el seu combat al Zaire, (2) dels cantants amb cor de vímet (3) i de la palmera que se dobla pero aguanta el huracán (4). Per sort m'ha acompanyat en tot moment un vent meravellós que m'ha aixecat quan defallia i m'ha refrescat quan m'escalfava. Aquesta tardor el veneraré com es mereix.

Visc davant un col.legi entre Sant Gervasi i Gràcia. Si em voleu venir a veure a mi, a la Mamba i a d'altres éssers que encara estan per inventar feu-me un truc o un email (naoiquidam@msn.com).

La proposta d'avui per viure d'una manera estètica, sense finalitat i amb plaer és aquesta.

Aire

Anava a escriure com em va, i el que faig i com em sento avui. Però estic davant un putu ordinador, una puta pantalla i la vida és massa curta per aprendre alemany.

Si el que m'ha passat aquests mesos a Londres caurà en l'oblit, i si escrivint-ho aqui em donés la possibilitat de recordar-ho... ho faria? Clar que no.

La memòria té raons que el meu cor desconeix. Gràcies a això encara batega.

Qui vulgui saber de mi, email. I TOTHOM tindrà resposta.

A partir d'avui aquest blog em dol de llegir i, per tant, acaba aqui.