... s'hi va quedar alli un mes sencer. La por l'havia convertit en un animal que no deixava de repetir-se un i altre cop "Love... love will tear us apart, again".
Quan, a la fi, va tornar a la carretera, la noia seguia alli. Era impossible saber si també s'havia quedat esperant-lo o si, mentre ell no feia altre cosa que pensar un i altre cop en ella, en les cançons que sempre li donaven una resposta a preguntes que es faria més endavant o en l'arbre on s'havia assegut... si en tot aquest temps, potser ella havia fet moltíssimes altres coses.
Potser havia anat de casa a l'escola un miler de vegades mentre ell seia sota aquell arbre.
Potser havia escrit postals a la gent que estimava mentre ell només seia sota aquell arbre.
Potser havia canviat de rumb, d'objectius, d'amistats... mentre ell seia.
Només hi havia una manera de saber-ho i, altra vegada, la resposta no estava en un mateix. La resposta sobre els demés mai hi era.
Però aquella vegada bé sabia que no mereixia el càstig de saber la veritat de tot el que havia succeït mentre ell s'havia apartat del món. Quin profit en treuria? Quin cost tindria saber-ho?
Deixaria a la noia alli on l'havia trobada, com un objecte preciós, estrany i salvatge que no li pertanyia ara ni mai i al que no tenia dret a excitar amb idees boges o potser sense dir una paraula utilitzaria la màquina de generar records per crear una realitat paral.lela on hi hauria hagut una història de colors calents.
Més enllà marxava en unes hores ben lluny d'alli, cap a un altre bosc on també tot havia canviat sense que ell hi fos. Un bosc on d'altres s'havien assegut i on havien caigut arbres fent molt soroll. Havien desaparegut camins perquè la unica que els coneixia havia mort.
Lleuger, seguia sense saber res de res ni de ningú, però almenys havia deixat d'ésser un objecte...
Quan, a la fi, va tornar a la carretera, la noia seguia alli. Era impossible saber si també s'havia quedat esperant-lo o si, mentre ell no feia altre cosa que pensar un i altre cop en ella, en les cançons que sempre li donaven una resposta a preguntes que es faria més endavant o en l'arbre on s'havia assegut... si en tot aquest temps, potser ella havia fet moltíssimes altres coses.
Potser havia anat de casa a l'escola un miler de vegades mentre ell seia sota aquell arbre.
Potser havia escrit postals a la gent que estimava mentre ell només seia sota aquell arbre.
Potser havia canviat de rumb, d'objectius, d'amistats... mentre ell seia.
Només hi havia una manera de saber-ho i, altra vegada, la resposta no estava en un mateix. La resposta sobre els demés mai hi era.
Però aquella vegada bé sabia que no mereixia el càstig de saber la veritat de tot el que havia succeït mentre ell s'havia apartat del món. Quin profit en treuria? Quin cost tindria saber-ho?
Deixaria a la noia alli on l'havia trobada, com un objecte preciós, estrany i salvatge que no li pertanyia ara ni mai i al que no tenia dret a excitar amb idees boges o potser sense dir una paraula utilitzaria la màquina de generar records per crear una realitat paral.lela on hi hauria hagut una història de colors calents.
Més enllà marxava en unes hores ben lluny d'alli, cap a un altre bosc on també tot havia canviat sense que ell hi fos. Un bosc on d'altres s'havien assegut i on havien caigut arbres fent molt soroll. Havien desaparegut camins perquè la unica que els coneixia havia mort.
Lleuger, seguia sense saber res de res ni de ningú, però almenys havia deixat d'ésser un objecte...
1 comment:
kar sem iskal, hvala
Post a Comment