Altre cop estava assegut en un lloc equivocat. Altre cop havia pujat a un autobus que el duia lluny d'on volia anar. Altre cop el conductor li havia dit que baixés, que era al final del recorregut, que havia de sortir fora.
Com quasi sempre era un lloc quasi deshabitat. Una casa allà lluny, una carretera abandonada i un gos pataner que jugava.
Mirava l'horari i el recorregut en un d'aquells planells d'informació, tractant d'esbrinar on s'havia equivocat. Sabia que era inútil però havia après que era una bona manera de passar el temps fins que arribés a la conclusió que havia de començar a caminar cap a algun lloc.
Quan més concentrat estava va sentir una veu al darrera: perdona... em pots donar un piti?
La veu li va semblar la d'una nena. Al girar-se lentament, mirant-la de cap a peus, comprova que es tractava d'una d'aquelles criatures efimeres, destinades a desaparèixer, atrapades entre l'edat adulta i la infantil.
Li va ser fàcil dir "no, ho sento" doncs no li calia mentir ni opinar. Però quan ja anava a girar-se per perdre una mica d'estona més en el planell l'adolescent li va clar la mirada i amb un somriure li va preguntar: I... com et dius?
Era el primer cop que li passava això així, però coneixia aquella mirada, aquell somriures i la naturalesa de les excuses.
En una d'aquelles decisions que es prenen amb el cap fred i abans que la tormenta reventi el teu petit veler, va respondre amb un "perdona" i va començar a caminar cap al bosc, convençut que no el seguiria pas...
Com quasi sempre era un lloc quasi deshabitat. Una casa allà lluny, una carretera abandonada i un gos pataner que jugava.
Mirava l'horari i el recorregut en un d'aquells planells d'informació, tractant d'esbrinar on s'havia equivocat. Sabia que era inútil però havia après que era una bona manera de passar el temps fins que arribés a la conclusió que havia de començar a caminar cap a algun lloc.
Quan més concentrat estava va sentir una veu al darrera: perdona... em pots donar un piti?
La veu li va semblar la d'una nena. Al girar-se lentament, mirant-la de cap a peus, comprova que es tractava d'una d'aquelles criatures efimeres, destinades a desaparèixer, atrapades entre l'edat adulta i la infantil.
Li va ser fàcil dir "no, ho sento" doncs no li calia mentir ni opinar. Però quan ja anava a girar-se per perdre una mica d'estona més en el planell l'adolescent li va clar la mirada i amb un somriure li va preguntar: I... com et dius?
Era el primer cop que li passava això així, però coneixia aquella mirada, aquell somriures i la naturalesa de les excuses.
En una d'aquelles decisions que es prenen amb el cap fred i abans que la tormenta reventi el teu petit veler, va respondre amb un "perdona" i va començar a caminar cap al bosc, convençut que no el seguiria pas...
2 comments:
No vive en este barrio.
No conoce las tiendas.
No conoce a las gentes
que se afanan en ellas.
No sabe a lo que vino.
No compra aquí la prensa.
Recuerda las esquinas
que los perros recuerdan.
Ventanas encendidas
le agrandan la tristeza.
Corazón transeúnte,
junto a las casas nuevas
camina vacilando,
como un hombre a quien llevan.
El viento del subrubio
se le enreda en las piernas.
La calle como entonces.
Como entonces ajena.
Y el aire oscurecido
la noche se acerca.
Cuando dobla la esquina
y aprieta el paso, sueña
que el tiempo no ha cambiado,
jugando a que regresa.
Luego pasa de largo
y piensa: fue una época.
(Gil de Biedma)
Dilluns que ve et dic alguna cosa sobre lo d'H.Art II. I saps! Ja he començat a llegir-me Rayuela per la forma no convencional! Continuarà...
Una abraçada!
Va obrir els ulls. I ja no hi era. Havia marxat!!!
Post a Comment