Pasó el fin de semana...

... y hoy fui a ver La Cantatrice Chauve en un teatro donde se representa desde hace 50 años! T'imagines Sally? És graciós que vingués a veure't i fossis un dels personatges de l'última obra de teatre que vaig veure a Barcelona, de la primera que he vist a París.

Aquest matí pensava en deixar d'escriure el blog. Dir per exemple que "quiero emplear mejor mi tiempo, leer a Montaigne, descubrir Saint Michel y dejar que los que me quieran cojan el tren" pero avui no ho faré.

Ja començo a rebre peticions d'asil. Les primeres en arribar seran segurament les Nenes del Castell, potser la Noia sense Nevera... Los que ya estáis fuera de España, visitando Europa por razones que la Razón desconoce quizás tardéis más en visitarme, pero espero que vengáis.

Cergy-Pontoise no és gaire maca i, per algun motiu estrany, avui he estat assegut mitja hora al costat de dues noies de Bellaterra però no he obert la boca. M'han mirat, dubtant de la meva "nazionalitat" i jo m'he fet el guiri (o l'indígena, com ho vulgeu veure). Estic així. Jo sóc un altre.

El viernes decidiré con el coordinador qué asignaturas hago, aunque ya sé lo que quiero hacer y eso es lo que haré.

Viure aquí és fàcil... si saps com. Trobo a faltar poques coses perquè ja he parlat amb la gent que m'importa y con los que no he podido tendréis noticias mías en cuanto pueda acceder a vosotr@s.

Segueixo liant-me amb bajanades que no em porten a res més que adonar-me de què val la pena i què no. Un cop s'acaba la batalla poques coses queden en peu, i aquestes són les que guardo. És cansat. És necessari.
La bona notícia és que cada cop s'acaba abans. Cada cop és més fluid. I un dia com avui, fins i tot, veig una meta i tinc un plànol a la pell com en Michael Scofield, només que amb tinta invisible.
À la prochaine...